La manumissió es va practicar a les colònies americanes
des de l’inici de la presència esclavista. Alguns propietaris recompensaven la
lleialtat dels seus esclaus alliberant-los. Juntament amb la manumissió existia
la coartació, és a dir, la possibilitat que l’esclau accedís a la llibertat
mitjançant el pagament d’un rescat. El pagament de quotes era també una via
legal per accedir a la llibertat força difosa. En termes generals, la coartació
va beneficiar majoritàriament als negres africans, mentre que la manumissió
s’aplicà més sovint a criolls i mulatos.
La pràctica de la manumissió era més estesa a les ciutats
que al camp, en aquest medi els manumitits van arribar a representar un 30% del
total. L’habitual convivència entre amos i esclaus va facilitar l’elevada taxa
de manumissió en els contextos urbans. Si bé és cert que una part significativa
dels manumitits ho eren a una edat avançada, cal tenir en compte també que es van
beneficiar de la manumissió una gens menyspreable quantitat d’infants, per
diversos motius, com ara els remordiments, l’afecte o fins i tot perquè els
amos eren els seus progenitors. També una considerable quantitat de dones es
beneficià del sistema de manumissió.
Veiem doncs que per una banda, l’esclau urbà tenia més possibilitats
d’aconseguir els recursos necessaris per tal de comprar la seva llibertat,
sobretot si era un esclau qualificat; per l’altra, el fet de conèixer un ofici
el feia més valuós i augmentava el preu que havia de pagar per esdevenir
lliure. També cal tenir en compte que els esclaus urbans solien conèixer millor
els seus drets que no pas els que vivien aïllats a les plantacions. Artesans,
paletes, fusters, ferrers, carreters, sastres i músics tenien la possibilitat
d’exercir una feina remunerada i entregar el salari als seus propietaris per
tal d’adquirir la llibertat.
Pel que fa la coartació cal dir que en un principi fou
sinònim de manumissió d’un esclau a l’Amèrica espanyola, però a partir de 1768 va
arribar a significar una cosa diferent, com el procediment de compra de
llibertat de l’esclau mitjançant l’abonament de sumes periòdiques al propietari
fins a saldar tot el seu valor. La coartació va ser el mecanisme que va
alliberar el major nombre d’esclaus a Hispanoamèrica. En realitat fou l’únic
mecanisme efectiu, ja que la resta eren poc segurs: la fugida de l’amo o la
presentació d’una denúncia contra aquest tenien poques possibilitats d’acabar
en èxit, mentre que la manumissió per benevolència del propietari fou
relativament poc habitual.
Les quantitats que l’esclau feia efectives s’anaven
anotant en el seu títol de compra, fins al moment en què completava totalment
el preu pel qual havia estat adquirit i se’l acreditava com a home lliure. El
més freqüent era que els esclaus anés pagant part del seu valor amb els
ingressos que rebia de treballar en hores lliures o reservades per al descans,
fins a completar la major part del seu preu; en aquest moment recorria a un
préstec de parents o amics per arribar a saldar la totalitat d’aquest cost. A
canvi d’aquest préstec, els esclaus solien oferir contrapartides, com el
compromís de treballar després gratuïtament pels prestamistes durant cert
temps.
Aquest procediment de coartació, tanmateix, pressuposava
dos principis que estaven en contra dels fonaments de la institució esclavista,
com eren que l’esclavitud estava basada en una mera relació mercantil o de
compra (que cessava automàticament quan es restituïa el seu valor) i que
l’esclau podia posseir certes quantitats de diners en propietat, amb els quals podria
abonar progressivament el seu cost com a mercaderia. El fet que l’esclavitud
fos considerada tan sols la condició resultant d’una acció de compra era l’ordre
del dia, i suposava que l’esclau no ho era per naturalesa sinó per una
circumstància del sistema capitalista. D’altra banda, el fet que l’esclau
pogués treballar per compte propi i acumular recursos trencava amb el fonament
de l’esclavitud segons el qual tot allò que produïa un esclau era propietat del
seu amo.
Una altra via a través de la qual un esclau podia accedir
a la seva llibertat era denunciant la violació d’una verge, un falsificador de
moneda, una deslleialtat contra el rei o l’assassinat del seu amo. També podia
es convertia en una persona lliure l’esclau que esdevingués sacerdot amb el consentiment
del seu propietari. Igualment accedia a la llibertat l’esclau que fos hereu de
part dels béns del seu amo o que fos nomenat tutor legal dels fills d’aquest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada