La plantació
sucrera estava totalment assentada a Amèrica a la segona meitat del segle XVIII
i va esdevenir un dels sectors més importants d’explotació esclava, ocupant al
menys un 40% dels esclaus afroamericans del continent i absorbint així una gran
part de la mà d’obra del Nou Món. Entenem com a plantació aquella gran
propietat agrària que utilitza mà d’obra esclava, que produeix un producte
orientat al mercat internacional i que reinverteix el seu benefici amb la
pròpia plantació.
Veiem doncs, que
la demanda europea del sucre augmenta i que la producció d’aquest aliment ho fa
paral·lelament. Per aquesta raó, era necessari buscar un mètode de producció
adequat i eficient que adaptant-se al model econòmic del capitalisme, el qual
fomentés uns costos productius baixos i un gran rendiment. El sistema
esclavista va ser designat com l’element de producció més convenient per
l’explotació de la canya, tot i alguns inconvenients com la desgana, la desobediència,
el vexamen d’utensilis i d’espais de producció i el manteniment de l’esclau. Aquests
inconvenients eren vistos pels amos i propietaris com actes desafortunats que
quedaven compensats pels beneficis i l’augment de la productivitat que el seu
treball oferia.
D’aquesta manera el preu dels esclaus va anar a l’alça i variant
considerablement depenent de la quantitat d’oferta esclavista que es produís en
cada moment, però continuava sent rentable l’ús d’esclaus en plantacions
sucreres.
La plantació de la canya de sucre era un negoci molt rentable, ja que no
es podia obtenir solament aquest producte, sinó que a més a més es podien fer
subproductes com alcohol, sucres de baixa qualitat i mel. Per obtenir el màxim
benefici doncs, les plantacions van esdevenir un exemple d’eficiència
productiva solament amb la seva organització. Els esclaus, els quals eren
vistos com capital, maquinària i mà d’obra, eren disposats en quadrilles, les
quals estaven vigilades per un capatàs també afroamericà, en referència del seu
sexe, edat i les seves tasques, organitzades a partir del treball de plantació,
cultiu i collita. Aquesta divisió es fa també patent quan parlem dels preus de
cada esclau que variava en funció de les seves capacitats laborals, l’edat, el
sexe i l’origen ètnic. Tot i això, no podem parlar de discriminació per sexes
ja que els homes i dones solien desenvolupar el mateix tipus de treball,
exceptuant aquelles tasques especialitzades per al sector masculí referents a
la necessitat d’una ingent força física. A més, solien tenir un preu semblant
quan són joves i sense qualificació. Els ancians i els nens, per altra banda,
s’ocupaven en quefers relacionats amb les seves capacitats físiques. Per
exemple, les tasques del esclaus vells es basaven amb tenir cura dels ramats o
a cuidar dels nens més petits de la plantació. Per altra banda, els nens, que
començaven a aportar la seva força de treball a partir dels vuit anys, es
dedicaven a tasques simples i anaven agafant progressivament més
responsabilitats. Hem de dir, a més, que existia també una especialització
artesanal de l’esclau que normalment li donava un estatus superior dintre la
plantació, sigui per ser obtingut per un preu més alt o sigui per les seves
valuoses aportacions. Klein, a la seva obra La
esclavitud africana en la América Latina y el Caribe, afirma que una
tercera part dels esclaus a les plantacions estava relacionada amb aquest
sector d’especialització. Distingeix dues classes d’artesà. Per una banda
distingeix aquells esclaus masculins que retirats i sense cap aprenentatge
formal sota la direcció d’un mestre, se’ls hi donava una instrucció superficial
i se’ls dedicava a les tasques de paletes, fusters o tonelers. Per l’altra,
tenim esclaus altament especialitzats amb els treballs propis de l’ingeni per
al benefici de l’explotació del sucre, els quals arribaven a dominar l’ofici
com un blanc.
Les condicions de treball i de vida dels esclaus depenien sobretot de l’amo, el qual solia tenir una relació
paternalista amb el seu esclau. Tot i això, després del boom sucrer les
relacions entre propietaris i esclaus es va anar complicant ja que s’explotava a aquests últims fins al
límit. Normalment però, les jornades s’iniciaven a l’alba i duraven entre 14 i 16 hores, disposant d’una pausa
per dinar. Els esclaus, tan homes com dones, havien de tallar les canyes de
sucre manualment. Els homes, que tenien una capacitat de força bruta superior
havien de carregar les canyes en carretes i les transportaven a la casa de
purgues on es premsaven les canyes per obtenir el sucre. Hem de destacar que no
va haver-hi un desenvolupament tecnològic fins ben avançat el segle XIX, cosa que
feia necessari mantenir una gran quantitat de terra, de mà d’obra i d’animals
de treball per mantenir una productivitat alta.
Dades obtingudes a partir de Philip D. Curtis: The
Atlantic Slave Trade.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada