Lliberts

La manumissió es va practicar a les colònies americanes des de l’inici de la presència esclavista. Alguns propietaris recompensaven la lleialtat dels seus esclaus alliberant-los. Juntament amb la manumissió existia la coartació, és a dir, la possibilitat que l’esclau accedís a la llibertat mitjançant el pagament d’un rescat. El pagament de quotes era també una via legal per accedir a la llibertat força difosa. En termes generals, la coartació va beneficiar majoritàriament als negres africans, mentre que la manumissió s’aplicà més sovint a criolls i mulatos.

La pràctica de la manumissió era més estesa a les ciutats que al camp, en aquest medi els manumitits van arribar a representar un 30% del total. L’habitual convivència entre amos i esclaus va facilitar l’elevada taxa de manumissió en els contextos urbans. Si bé és cert que una part significativa dels manumitits ho eren a una edat avançada, cal tenir en compte també que es van beneficiar de la manumissió una gens menyspreable quantitat d’infants, per diversos motius, com ara els remordiments, l’afecte o fins i tot perquè els amos eren els seus progenitors. També una considerable quantitat de dones es beneficià del sistema de manumissió.

Veiem doncs que per una banda, l’esclau urbà tenia més possibilitats d’aconseguir els recursos necessaris per tal de comprar la seva llibertat, sobretot si era un esclau qualificat; per l’altra, el fet de conèixer un ofici el feia més valuós i augmentava el preu que havia de pagar per esdevenir lliure. També cal tenir en compte que els esclaus urbans solien conèixer millor els seus drets que no pas els que vivien aïllats a les plantacions. Artesans, paletes, fusters, ferrers, carreters, sastres i músics tenien la possibilitat d’exercir una feina remunerada i entregar el salari als seus propietaris per tal d’adquirir la llibertat.

Pel que fa la coartació cal dir que en un principi fou sinònim de manumissió d’un esclau a l’Amèrica espanyola, però a partir de 1768 va arribar a significar una cosa diferent, com el procediment de compra de llibertat de l’esclau mitjançant l’abonament de sumes periòdiques al propietari fins a saldar tot el seu valor. La coartació va ser el mecanisme que va alliberar el major nombre d’esclaus a Hispanoamèrica. En realitat fou l’únic mecanisme efectiu, ja que la resta eren poc segurs: la fugida de l’amo o la presentació d’una denúncia contra aquest tenien poques possibilitats d’acabar en èxit, mentre que la manumissió per benevolència del propietari fou relativament poc habitual.

Les quantitats que l’esclau feia efectives s’anaven anotant en el seu títol de compra, fins al moment en què completava totalment el preu pel qual havia estat adquirit i se’l acreditava com a home lliure. El més freqüent era que els esclaus anés pagant part del seu valor amb els ingressos que rebia de treballar en hores lliures o reservades per al descans, fins a completar la major part del seu preu; en aquest moment recorria a un préstec de parents o amics per arribar a saldar la totalitat d’aquest cost. A canvi d’aquest préstec, els esclaus solien oferir contrapartides, com el compromís de treballar després gratuïtament pels prestamistes durant cert temps.

Aquest procediment de coartació, tanmateix, pressuposava dos principis que estaven en contra dels fonaments de la institució esclavista, com eren que l’esclavitud estava basada en una mera relació mercantil o de compra (que cessava automàticament quan es restituïa el seu valor) i que l’esclau podia posseir certes quantitats de diners en propietat, amb els quals podria abonar progressivament el seu cost com a mercaderia. El fet que l’esclavitud fos considerada tan sols la condició resultant d’una acció de compra era l’ordre del dia, i suposava que l’esclau no ho era per naturalesa sinó per una circumstància del sistema capitalista. D’altra banda, el fet que l’esclau pogués treballar per compte propi i acumular recursos trencava amb el fonament de l’esclavitud segons el qual tot allò que produïa un esclau era propietat del seu amo.

Una altra via a través de la qual un esclau podia accedir a la seva llibertat era denunciant la violació d’una verge, un falsificador de moneda, una deslleialtat contra el rei o l’assassinat del seu amo. També podia es convertia en una persona lliure l’esclau que esdevingués sacerdot amb el consentiment del seu propietari. Igualment accedia a la llibertat l’esclau que fos hereu de part dels béns del seu amo o que fos nomenat tutor legal dels fills d’aquest.

Documental esclaus a Tumbuctú


Miquel Àngel Moncadas Batle

Esclaus a les plantacions

             La plantació sucrera estava totalment assentada a Amèrica a la segona meitat del segle XVIII i va esdevenir un dels sectors més importants d’explotació esclava, ocupant al menys un 40% dels esclaus afroamericans del continent i absorbint així una gran part de la mà d’obra del Nou Món. Entenem com a plantació aquella gran propietat agrària que utilitza mà d’obra esclava, que produeix un producte orientat al mercat internacional i que reinverteix el seu benefici amb la pròpia plantació.

Veiem doncs, que la demanda europea del sucre augmenta i que la producció d’aquest aliment ho fa paral·lelament. Per aquesta raó, era necessari buscar un mètode de producció adequat i eficient que adaptant-se al model econòmic del capitalisme, el qual fomentés uns costos productius baixos i un gran rendiment. El sistema esclavista va ser designat com l’element de producció més convenient per l’explotació de la canya, tot i alguns inconvenients com la desgana, la desobediència, el vexamen d’utensilis i d’espais de producció i el manteniment de l’esclau. Aquests inconvenients eren vistos pels amos i propietaris com actes desafortunats que quedaven compensats pels beneficis i l’augment de la productivitat que el seu treball oferia.

D’aquesta manera el preu dels esclaus va anar a l’alça i variant considerablement depenent de la quantitat d’oferta esclavista que es produís en cada moment, però continuava sent rentable l’ús d’esclaus en plantacions sucreres. 

La plantació de la canya de sucre era un negoci molt rentable, ja que no es podia obtenir solament aquest producte, sinó que a més a més es podien fer subproductes com alcohol, sucres de baixa qualitat i mel. Per obtenir el màxim benefici doncs, les plantacions van esdevenir un exemple d’eficiència productiva solament amb la seva organització. Els esclaus, els quals eren vistos com capital, maquinària i mà d’obra, eren disposats en quadrilles, les quals estaven vigilades per un capatàs també afroamericà, en referència del seu sexe, edat i les seves tasques, organitzades a partir del treball de plantació, cultiu i collita. Aquesta divisió es fa també patent quan parlem dels preus de cada esclau que variava en funció de les seves capacitats laborals, l’edat, el sexe i l’origen ètnic. Tot i això, no podem parlar de discriminació per sexes ja que els homes i dones solien desenvolupar el mateix tipus de treball, exceptuant aquelles tasques especialitzades per al sector masculí referents a la necessitat d’una ingent força física. A més, solien tenir un preu semblant quan són joves i sense qualificació. Els ancians i els nens, per altra banda, s’ocupaven en quefers relacionats amb les seves capacitats físiques. Per exemple, les tasques del esclaus vells es basaven amb tenir cura dels ramats o a cuidar dels nens més petits de la plantació. Per altra banda, els nens, que començaven a aportar la seva força de treball a partir dels vuit anys, es dedicaven a tasques simples i anaven agafant progressivament més responsabilitats. Hem de dir, a més, que existia també una especialització artesanal de l’esclau que normalment li donava un estatus superior dintre la plantació, sigui per ser obtingut per un preu més alt o sigui per les seves valuoses aportacions. Klein, a la seva obra La esclavitud africana en la América Latina y el Caribe, afirma que una tercera part dels esclaus a les plantacions estava relacionada amb aquest sector d’especialització. Distingeix dues classes d’artesà. Per una banda distingeix aquells esclaus masculins que retirats i sense cap aprenentatge formal sota la direcció d’un mestre, se’ls hi donava una instrucció superficial i se’ls dedicava a les tasques de paletes, fusters o tonelers. Per l’altra, tenim esclaus altament especialitzats amb els treballs propis de l’ingeni per al benefici de l’explotació del sucre, els quals arribaven a dominar l’ofici com un blanc.

Les condicions de treball i de vida dels esclaus depenien sobretot  de l’amo, el qual solia tenir una relació paternalista amb el seu esclau. Tot i això, després del boom sucrer les relacions entre propietaris i esclaus es va anar complicant  ja que s’explotava a aquests últims fins al límit. Normalment però, les jornades s’iniciaven a l’alba i duraven  entre 14 i 16 hores, disposant d’una pausa per dinar. Els esclaus, tan homes com dones, havien de tallar les canyes de sucre manualment. Els homes, que tenien una capacitat de força bruta superior havien de carregar les canyes en carretes i les transportaven a la casa de purgues on es premsaven les canyes per obtenir el sucre. Hem de destacar que no va haver-hi un desenvolupament tecnològic fins ben avançat el segle XIX, cosa que feia necessari mantenir una gran quantitat de terra, de mà d’obra i d’animals de treball per mantenir una productivitat alta. 

Dades obtingudes a partir de Philip D. Curtis: The Atlantic Slave Trade.

Part de la pel·licula de "12 años de esclavitud"



Laura Martínez de la Mata